Patraix

A partir de la fesomia del nucli més antic de Patraix, la plaça homònima, el geògraf i arqueòleg Víctor Algarra (2004) ha hipotetitzat que les cases més antigues són, possiblement, les situades entre la plaça de Patraix i l’actual carrer L’Alcúdia, i que aquestes s’haurien situat en paral·lel al braç de la sèquia de Favara. Posteriorment, amb la reconquesta jaumina, el plànol del poblat hauria adoptat la fesomia del típic poble de planta cristiana, organitzat al voltant d’una plaça central, en oposició al traçat irregular propi de la cultura àrab. Això explicaria el traçat rectilini dels costats nord i est de la Plaça de Patraix, i l’aspecte més irregular dels blocs de cases situats al sud i a l’oest.  

Després de la reconquesta, i una vegada que el Llibre del repartiment testimonia la donació de les cases de Patraix als nouvinguts (fonamentalment catalans i aragonesos), el senyoriu del poblat és donat a la família Escrivà. Aquestos, però, no seran els únics senyors de Patraix, ja que el 1567 el senyoriu passarà a mans reials i d’aquestes a les dels Càrdenas, marquesos d’Elx, que el mantindran fins a 1769, any en què Patraix va passar a baronia en mans de la família Cruïlles, actuals posseïdors del títol de baró de Patraix.

Evidentment, la possessió d’aquest títol té en l’actualitat un valor únicament simbòlic, ja que, amb l’abolició dels senyorius mampresa per l’estat liberal el 1811, Patraix va ser transformat en ajuntament, condició que va mantindre, malgrat la reduïda extensió del seu terme municipal (que abraçava el nucli urbà però no l’horta circundant, que peratnyia a València) fins el 1870. aquest any Patraix va ser annexionat a l’ajuntament de València. En anys posteriors correrien la mateixa sort els antics municipis de Benimaclet (1871), Beniferri (1872), Russafa (1877), Benimàmet (1882), Orriols (1882), Poble Nou de la mar o Cabanyal (1897) i Campanar (1897), entre d’altres de menor entitat.

Malgrat la incorporació administrativa, la incorporació física, ésa a dir, la invasió de l’espai físic del poble per part de la retícula urbana de la capital, no es va donar fins els anys cinquanta, després de la immigració posterior a la postguerra i de la industrialització de la perifèria de la ciutat de València.

2. CRONOLOGIA HISTÒRICA

1238: Primeres notícies sobre el topònim Patraix en el Llibre del repartiment

1244: Donació als Escrivà del senyoriu de Patraix

1428: Comencen les obres del convent de Santa Maria de Jesús

1592: El senyoriu passa a la família Càrdenas

1599: Felip III visita el convent de Santa Maria de Jesús

1647: El palau dels Cárdenas és habilitat com a hospital durant l’epidèmia de pesta. Hi moren 612 persones.

1635: Donació reial a D. Joan Escrivà per a construir una carnisseria al lloc de Patraix

1663: Revolta dels llauradors de l’Horta contra la ciutat a causa dels abastiments

1668: Comencen les obres de construcció de l’església de Patraix

1769: El senyoriu passa a la família Cruïlles i esdevé baronia

1784: Comencen les obres que donaran al convent de Jesús la seua fesomia actual

1811: Patraix deixa de ser baronia i es converteix en municipi

1836: Dupuy introdueix la màquina de vapor a la fàbrica Battifora

1837: Gaspar Dotrés compra el convent de Santa Maria de Jesús, recentment desamortitzat, per establir-hi una indústria de filatures.

1852: Uns soldats de la guarnició de la ciutat de València provoquen a Patraix uns altercats

1866: El convent de Jesús és transformat en manicomi municipal

1870: Patraix perd la seua independència municipal

1872: Dos epígrafs funeraris d’època romana són trobats en el subsòl de Patraix

1883: Comencen els tràmits per a expropiar terrenys a Patraix destinats al ferrocarril d’Utiel

1903: Blasco Ibáñez visita el Club Republicano de la Fusión del nostre poble

1923: Visita a Patraix del Cardenal Benlloch

1927: La FAI (Federació Anarquista Ibèrica) és fundada durant una reunió clandestina en una alqueria de l’horta de Patraix

1936: Es planta la primera falla de la història del barri a la Plaça de Patraix

1936: Un grup d’anarquistes incontrolats crema l’església del Sagrat Cor

1939: Tres bombes cauen al nostre poble i maten diverses persones

1948: Marcelino Olaechea, arquebisbe de València, posa en marxa la construcció del grup de vivendes Nuestra Señora de los Desamparados

1959: Arriba a Patraix el primer aparell de televisió

1985: L’ajuntament de València construeix el parc de la plaça Enrique Granados sobre els terrenys de la família Albors

3. ELS CASC HISTÒRIC DE PATRAIX I ELS EDIFICIS MÉS DESTACATS DEL BARRI

Com és lògic, els més de mil anys d'història que han passat pels nostres carrers han deixat com a llegat edificacions singulars i repletes de referències arquitectòniques i culturals, edificis que podem dividir segons èpoques, de la següent manera:

1. El Patraix medieval

Si haguérem de parlar dels edificis més antics del barri, segurament la menció seria obligatòria per al conjunt de tres cases medievals que, encara hui, podem contemplar en el carrer de L'Alcúdia, i que formarien part de l'alqueria medieval de Patraix. Encara que el seu estat és actualment un tant ruïnós, qualsevol visitant podrà apreciar la típica planta medieval, i els murs de tapial de rajoles que, en alguns edificis podem observar a simple vista. Dins, les cases conserven elements arquitectònics originals com arcs de mig punt, que delaten la seua antiguitat. Tasca pendent és, per descomptat, mamprendre un peritatge seriós que poguera ajudar-nos a determinar quants elements conservats, exteriors o interiors, comporten un valor històric o arquitectònic.

L'esquema de disposició interior respon al prototip de casa a dues mans, que basa la seua distribució en un corredor central que va donant accés a les diferents estances i que remata a un dels dos costats amb la cuina i al fons amb l'accés al pati o corral.

També podem observar alguns edificis que, situats en el carrer del Marqués d'Elx, confereixen per la seua antiguitat un regust tradicional molt característic al nostre barri. Aquestes cases daten, molt possiblement, del segle XV o potser del XVI. De la que abans estava situada al costat de l'antiga seu de l'associació de veïns es diu que va ser vivenda de la núvia del Palleter, personatge llegendari de la guerra napoleònica.

Aquestes cases es diferencien de les anteriors en què responen a l'esquema característic valencià de la casa a una mà, és a dir, la distribució interior s'organitza a partir d'un corredor lateral que condueix a les habitacions i que conclou en la cuina. Es tracta, en rigor, del mateix esquema que podem trobar en les típiques barraques.

En l'actual edifici destinat a garatge del carrer del Marqués d'Elx observem una estructura de casa valenciana, amb dos pisos i una andana destinada molt possiblement a la cria del cuc de seda, testificada a Patraix des de molt antic. Seria desitjable una ràpida dignificació d'aquest edifici pel que es refereix al seu aspecte exterior, així com l'execució del pla de peatonalització en aquest tram del casc.

2. El Patraix tradicional

Dins dels límits del casc vell, i com és lògic, trobem també la típica estructura de la casa de poble valenciana, amb edificis de caràcter sobri i senzill, generalment amb dues altures i sostrada a doble vessant. Dues mostres un poc originals d'aquest estil són els números 3 i 4 de la Plaça de Patraix, que responen a un mateix esquema compositiu. De fet, en aquestos dos casos trobem una planta ampla i allargada que fa recaure a la plaça una àmplia façana, amb reixa senzilla i composició semblant en els vans exteriors. L'escassa alçària d'ambdues edificacions no és un element arquitectònic inherent a aquestes, sinó que és resultat de les progressives reformes en l'asfaltat de la plaça, que han actuat alçant el nivell del carrer. Ja en el carrer Juan Bautista Corachán veiem exemples d'aquest mateix esquema constructiu en edificacions amb motlures i rematades una miqueta més ornamentals (imatges inferiors).

3. El Patraix modernista

Una ullada al el nostre carrer Juan Bautista Corachán basta per a poder contemplar alguns dels edificis que la tendència modernista va deixar en el nostre barri. Quan, en aquest cas, parlem de Modernisme, ha de quedar clar que els edificis en qüestió no són en puritat d'aquest estil, en aquest cas tindrien un grandíssim valor, sinó que filtren a un esquema clàssic de vivenda valenciana alguns elements típicament modernistes entre els que destacaria sobretot el gust per l'ornamentació.

En el carrer Beata Inés i adjacents trobem algunes gracioses mostres del Modernisme popular. Es tracta d'una sèrie de cases de reduïdes dimensions que adapten al model de casa de poble l'ornamentació vistosa anteriorment comentada. Per desgràcia, aquestes cases no s'han conservat en un entorn adequat a l'estètica que els és pròpia, i els últims edificis alçats en la zona no han contribuït a millorar aqueixa situació, encara que el règim d'altures haja sigut respectat.

5. Edificis destacats del barri

a) L'església de Patraix

El principal condicionant constructiu de l'església de Patraix sempre ha estat l'estretor de la parcel·la en què es troba, ja que l’edifici va ser construït aprofitant les cavallerisses del palau del senyor. Això ha condicionat totalment tant la seua distribució com la situació, en el seu interior, dels distints motius escultòrics i pictòrics. Tal estretor impedeix, com és natural, l'obertura de capelles laterals, a diferència del que ocorre en altres esglésies, així com l'habilitació d'un deambulatori al voltant de la navada principal.

Aquesta navada dóna pas, a través d'un arc rebaixat, a una estança més menuda i situada darrere de l'altar, la capella de la Comunió. Aquesta capella, que inicialment es trobava a l'esquerra de l'entrada del temple, va ser traslladada després a aquest espai del transaltar que inicialment va ser, potser, un xicotet creuer perpendicular a la navada central i després, en passar a capella, va canviar el seu eix segons el de la navada principal.

Dins d'aquesta capella destaquen l'altar principal, amb retaule d'algeps, i el secundari, dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats, amb talla de Gaspar Pérez. Completa la capella una imatge de la Purísima de Jaume Mulet.

La navada principal és rectangular, està formada per sis trams i la cobreix una llarga volta de canó amb llunets aguantada per pilastres corínties decorades amb plaques poligonals de marbre. Dins d'ella, els principals tresors són el gran retaule del presbiteri, obra de Ponsoda, la creu processional de plata, datada el 1942, i la imatge de la Verge jacent, recentment traslladada de l'altar als peus del temple. Destaca també la imatge de Crist en la Creu que podem trobar en l'atri, d'autor desconegut.

La torre campanar, de planta octogonal, data del segle XVIII i confereix personalitat a la plaça. En el seu interior, s'alberguen quatre campanes: la regalada pel cardenal Benlloch, „Sant Joan Baptista“, „Sant Vicent“, realitzada en 1940, „María dels Desamparados“, de 274 quilos, realitzada en el mateix any, i una campana més menuda per a cridar a missa. Les tres primeres són obra de Roses Germans i Manuel Roses Vidal.

L'església de Patraix depenia de l'església de Sant Joan del Mercat, a València, i l'advocació inicial va ser la de Sant Nicolau de Bari. De fet, encara hui, en el mur recaient al carrer de Pinet, antiga porta principal d'accés, trobem una imatge del primer patró, el qual va ser substituït a partir de l'annexió pel Sagrat Cor de Jesús, ja que existia una altra església dedicada a Sant Nicolau en el municipi de València.

b) L'església de Jesús

Arquitectònicament parlant, el temple actual de Santa Maria de Jesús té planta de creu llatina, i el seu sistema de cubrició es basa en la volta de canó amb llunets sobre la nau. En les capelles laterals s'utilitza la volta vaída i sobre el creuer una cúpula baixada sobre petxines que es remata amb un llanternó.

Dins del temple, els seus dos titulars es repartixen desigualment l'espai. Així, mentre que les naus principals de l'església es consagren al culte de la Verge, la capella del transaltar es dedica al Beat Nicolau Factor.

Pel que es referix a les tres naus principals, la cúpula que les corona es recolza sobre petxines que representen exemples bíblics de santes: Ester, Débora, Judit i Abigaíl. Sobre l'altar, la imatge de la Mare de Déu amb el xiquet, obra de l'escultor Jaume Mulet, es veu coronada per les figures de dos àngels que sostenen la imatge del Jesús Xiquet amb la bola del món.

Les capelles del costat est del temple estan dedicades a Sant Josep (escultura de Carmelo Vicent), Mare de Déu dels Desemparats i Mare de Déu del Pilar. Per la seua banda, les del costat oest es dediquen al Crist de la Providència (obra de Vicent Bellver) i a Sant Antoni de Pàdua (obra de Jaume Mulet). En el creuer destaquen les imatges de la Immaculada Concepció i del Sagrat Cor, obres de Peregrín Pérez i Federico Siurana, respectivament.

En la capella dedicada al beat podem vore, sota els arcs i en les petxines de la cúpula, representacions de distintes virtuts presents en Nicolau Factor: Pau, Contemplació, Fe, Consciència, Bondat, Paciència, Modèstia, Castedat, Caredat, Benignitat, Goig i Mansuetud. Estes pintures són obra de José Gambeta i Boronat, i de Luis Plans. Reafirmant el sentit ascensional, en paral·lel a la pujada del beat a la glòria, els gallons de la cúpula representen imatges més pròximes a la vida de Nicolau Factor: dues imatges per les quals sentia especial veneració, la Mare de Déu de l'escala i la Verge amb el xiquet, i dos fets a ell atribuïts, la multiplicació d'uns pans davant d'uns xiquets famolencs i la donació de la seua roba a un necessitat. Una estàtua del sant feta per Josep Esteve Bonet i una pintura representant la seua apoteosi, obra de Vicente López Portaña, completen la capella.

Especial atenció mereixen, a més, els dos panells devocionals de ceràmica esmaltada que trobem en el vestíbul de l'església, i que representen dos miracles també atribuïts al beat Nicolau Factor.

c) La Battifora, actual biblioteca i poliesportiu

L'any 1836, Santiago Lluís Dupuy de Lomé (1818-1881) va passar a ser propietari d'una fàbrica de filatura de seda establida a Patraix, com a continuació de la tradició familiar. La seua major aportació va ser la introducció, aqueix mateix any, de la primera màquina de vapor aplicada a la sederia, sent el pioner a Patraix, a València, i a l’estat. Aquesta innovació en la indústria li va meréixer una medalla d'or i el nomenament de soci de mèrit per la Reial Societat Econòmica d'Amics del País.

En l'entrada d'aigua de la séquia de Favara a aquesta fàbrica hi havia una reixa per a evitar que passaren herbes, troncs, i altres desperdicis que pogueren circular. Aquesta reixa era netejada periòdicament pels agricultors perquè no s'obstruïra, i la séquia inundara els seus propis camps.

En aquesta fàbrica van estar empleats al voltant de tres-cents operaris, la majoria dones procedents de Picanya i Paiporta, més unes cinquanta que procedien de Sogorb. Segons conten, les empleades d'aquesta fàbrica embolicaven el mocador en què estaven els ous dels cucs dins d'un altre que es col·locaven al si per a donar-los més calor i accelerar-ne el naixement. Sembla que aquests ous provenien de l'Extrem Orient i eren distribuïts entre els llauradors segons la quantitat de moreres que tinguera cadascun.

4. L’HORTA DE PATRAIX

No seria lícit acabar aquest recorregut pel nostre barri sense fer menció de l'entorn natural d'aquest, l'horta, lloc en què han viscut i viuran nombrosos patraixers. De fet, no podem entendre la història de l'antic poble de Patraix si no és com una contínua interacció entre el nucli urbà i les alqueries circumdants.

De les alqueries o cases que resten en la nostra horta no destaca especialment el seu valor arquitectònic ni la seua antiguitat (la gran majoria daten de finals del segle XIX o principis del XX). El seu valor és paisatgístic i, sobretot, sentimental. Formen part de la fesomia del que durant segles va ser l'horta del nostre poble de Patraix, entorn natural que, si bé és molt difícil conservar com tal davant l'imminent creixement de València, sí que seria possible recordar amb una senzilla conservació d'aquests edificis dins de parcs o jardins d'ús públic, tot destinant-los així a dotació per a ús comunitari.

El primer fragment d'horta que sobreviu a dia de hui està delimitat pels carrers Alqueria de Benlloch, Campos Crespo i Tres Creus. Dins d'aquest espai, actualment prou degradat però encara parcialment dedicat al cultiu, trobem alqueries com Ca'l Bollo, Ca l'Astral o Ca Joano. La primera d'elles es troba actualment en un estat semiruinós, les dues últimes, per contra, formen un conjunt pintoresc i es troben parcialment habitades.

A continuació d’aquest fragment, el caminant pot trobar edificis tan important com l’alqueria dels frares (situada al bell mig del barri de Sant Isidre) o l’alqueria de Benlloch, que encara avui forma un conjunt de cases a recer del carrer Professor Blanco. De la primera, destaca la seua antiguitat, ja que segons l’historiador local Jordi V. Alvir, els seus fonaments podrien datar del segle XIV; la segona, a banda de la seua tradicional importància com a centre de referència de la nostra horta, podem subratllar que va ser bressol del Cardenal Benlloch, a qui la nostra ciutat té dedicada una important avinguda.

5. FESTES I FOLKLORE DE PATRAIX

De la mateixa manera que en l'actualitat ens costa reconéixer per davall de la trama d'edificis moderns els contorns dels carrers antics de Patraix, el gran gegant que hui en dia és la festa de les falles ens impedeix vore per davall d'ell l'empremta d'altres festes anteriors, més les nostres potser, que van caracteritzar a Patraix com a poble durant segles.

Les festes tradicionals pròpies de Patraix van arribar amb vitalitat fins a la Guerra Civil, moment a partir del qual moltes van quedar debilitades, mentre que altres van resistir fins als anys seixanta i van morir per causa de la dispersió dels veïns, l'arribada massiva d'altres de nous i l'annexió física de Patraix a la ciutat de València, factors que van contribuir a la pèrdua de la consciència de poble i al desarrelament de moltes tradicions.

Com a denominador comú d'estes festivitats podem ressaltar el seu caràcter religiós, el fet que duraren només un dia, la repetició d'una sèrie d'actes comuns com a misses, processons o cant d'albades, i que estiguera cadascuna d'elles dedicada a uns col·lectius determinats (xiquets, fadrins, fadrines, casats i casades). Mentre que algunes van ser pròpies de Patraix, altres es van importar de la ciutat de València.

Sant Nicolau de Bari

Les festes dedicades al patró tradicional del poble de Patraix continuaven sent, a principis del segle XX, un esdeveniment assenyalat i celebrat per damunt de qualsevol altra festivitat. Aquesta festa era la pròpia dels xics fadrins, i segurament arrelava a les celebracions tradicionalment relacionades amb els quintos, molt freqüents en tots els pobles valencians. L'acte central d'esta festa era una gran processó acompanyada d'un toc de campanes. També se celebrava una missa en honor al patró en l'església  a ell dedicada.

La marxa de la festa de Sant Nicolau va quedar interrompuda a causa del de la Guerra Civil. No obstant, la imposició del règim franquista no va significar la recuperació de Sant Nicolau com a festa religiosa, sinó, molt al contrari, la seua definitiva subordinació a les falles, tradicionalment paganes, però que el franquisme va vincular al culte marià a fi de subratllar el seu caràcter religiós.

Hui en dia en l'església de Patraix, davall la imatge del sant de la portada recaient al carrer del Dibuixant Manuel Gago, podem observar uns taulellets amb què els festers de Sant Nicolau que queden hui en dia commemoren la institució de la festa.

Sant Roc i el gos

En el dia de Sant Roc (16 d'agost) era costum realitzar una processó i una missa major anunciada amb un espectacular toc de campanes. Aquesta festa era, pròpiament, la dels hòmens casats, i un dels seus actes més representatius era l'espectacular cordà que es disparava per la plaça. L'endemà, dia 17 d'agost, se celebrava, igual que en molts pobles del País Valencià, la festa del gos. Esta podia considerar-se com una espècie de paròdia d'una festa religiosa, atés que la imatge del famós gos de Sant Roc, exempta, era passejada en processó com si d'un sant més es tractara. La majoria de patraixers celebraven amb més entusiasme la festa del gos que la de Sant Roc, ja que, en no estar dedicada a un sant es convertia en un simple pretext per a donar regna solta a l'alegria.

Allò tradicional era vestir-se amb disfresses i anar en processó al costat de la imatge del gos i la banda de música, mentre els veïns llançaven poals d'aigua a la multitud. També era freqüent que els festers organitzaren obretes de teatre que es representaven en els descampats del barri.

La Mare de Déu d'Agost

Esta festa, també comú a molts pobles, era celebrada a Patraix amb multitud d'actes. Estava dedicada a les dones casades i se celebrava amb actes festius durant tot el dia.

Al matí, igual que altres festes del barri, tenia lloc una missa amb toc de campanes i processó. A la vesprada hi havia cavalcada amb carrosses, i a ella acudien totes les dones vestides de llauradora i les clavarieses amb bruses del mateix color (generalment blau). Finalment, a la nit, es llançava un castell de focs artificials i, seguidament, se celebrava un ball molt concorregut.

La Puríssima

Estava dedicada a les fadrines i se celebrava al maig. Pareix que va tindre menys importància que altres festes del barri com les anteriorment referides. Com en altres festivitats, allò consuetudinari era celebrar una missa, processó, dinar de germandat i focs artificials. Era costum que la imatge de la Verge passara la nit en la vivenda d'algun veí, abans d'eixir en processó l'endemà.

Sant Vicent Ferrer

La festa de Sant Vicent estava dedicada als xiquets. Aquestos, que tenien en tot moment el paper protagonista, recorrien els carrers de Patraix donant a tots aquells veïns que foren abonats a la festa distints regals entre els quals destacaven un ciri, la famosa medalla de Sant Vicent i algun dolç fet per a l'ocasió. En l'actualitat, esta festa se celebra en el nostre barri, generalment a principis del mes de juny.